A l’orxateria centenària cada canvi d’estació porta nous aromes, sabors i colors. La tardor és xocolata, trufes, farcits de fruites, trossos d’ametlles, nous, castanyes, una oportunitat per submergir-se en un harem d’espècies que obren els sentits. A l’obrador el ritme canvia: la xocolata requereix deixar les presses de l’estiu que causa la urgència de les orxates, gelats i granissats que imposa la calor sufocant. A l’estiu l’obrador és soroll; a la tardor, silenci.
La xocolata demana serenitat. Cal respectar els seus temps i esperar que faci el seu procés: de sòlid a líquid, de líquid a menys líquid i, novament, a sòlid. Mentre la crema va adquirint densitat, dóna temps a imaginar formes, combinar un concert de notes de sabors diferents i d’embriagar-se de la màgia que provoca el fet de contemplar aquestes transformacions. Cada bombó es el producte d’una llarga preparació fins que arriba als vostres paladars. Cada bombó és el producte d’unes mans artesanes, i de res més. I cadascun és la manifestació del capritx que tenim reservat per aquell dia. Així combinem fruites, licors, fruits secs, notes de flors, de xocolata rossa i blanca, crocants, safrans, canyella i diverses varietats de pebres. La tardor és temps de torrons de xocolata, i a l’obrador de l’orxateria se’ls dóna vida, amb nom i cognoms, ja que cadascun porta manuscrit el sabor que li dóna vida i identitat.
La tardor anuncia l’arribada de les tardes curtes i dels primers freds. Tardes de caputxinos, de cafès ben calents, de xocolates a la tassa i melindros, de gofres i d’amics que es regalen trobar-se una estona, un ritual gairebé obligat abans d’entrar a casa. No hi ha fred que pugui amb aquesta trobada fugaç a l’orxateria, encara que només sigui per deixar-hi una salutació i quatre somriures (com si això no fos prou). Aquest costum és propi del barri i tots ho sabem.
A la tardor comencen a arribar notícies d’amics de tot arreu, dels qui van ser-hi de pas, dels qui van marxar per un temps, dels qui no saben si tornaran. Els amics que vénen els estius, i que només cal mirar les fotos del seu breu pas pel Poblenou perquè ens facin arribar el seu afecte i la seva nostàlgia. I és que el Poblenou és diferent: a l’aire encara hi sura la fragància d’aquell passat de fàbriques grises i de treball per on van passar els nostres besavis, els avis o els pares. Encara hi ha indicis de barri vertader, amb les seves seus culturals, les biblioteques vives, la cultura que oscil·la entre resistir i el glamur post olímpic. Els veïns encara no han perdut l’orgull de ser un barri i de cultivar-lo. Encara són feliços de viure en aquest lloc únic i especial de Barcelona, i és que al Poblenou no hi ha desertors, ningú no vol marxar.
Com el barri, l’orxateria muda de pell a cada estació i, quan s’acosta el Nadal, tot el barri comença a buscar-se, a reunir-se, com si les festes obliguessin a trobar-se, com si de sobte es recuperés la memòria de cercar-se, i comencen les activitats de les festes, els regals i les reunions a la cantonada més visitada del Poblenou.
La tardor és l’estació de mitges tardes, d’intensos matins assolellats, de treball extenuant, de finestres il·luminades des de ben d’hora, de més intimitat, de menys turistes i més nostra, dels crits dels infants que surten de l’escola, de deixar enrere l’estiu amb una pena aflictiva de sentir aquell mar tan a prop i alhora tan lluny, d’haver de complir amb la llarga llista d’obligacions que ens vam imposar a l’estiu. La tardor és un moment en el qual El Tio Che sent que, als seus cent un anys, no se l’ha de deixar tantes hores a fora, ja que, tot i que no passa res, els anys passen per a tothom, i la brisa suau i fresca del mar bufa una mica més.