L’orxata de xufa s’ha convertit en part de la nostra dieta mediterrània. Com que agrada i és saludable, es pren tot l’any. Fins a la dècada dels 80, prendre orxata, de vegades, era la part més important d’un passeig, o el complement d’una bona pel·lícula al cinema Ideal del Poblenou, que, tot i que ja ha desaparegut del barri, segueix a la nostra memòria. Pel·li, No-do, pel·li. Festa total! Hores i hores de cine!
Els veïns més grans del Poblenou diuen que durant dècades la gran sortida tant d’adults com d’infants era prendre una orxata a El Tio Che, tot i que de vegades havien de conformar-se amb un gelat petit de barra. Temps de barri gris, de xemeneies, d’esquenes al mar, de molt de treball i de poc gaudi.
Una orxata és molt més que un got amb un líquid blanc: és Mediterrani, cultura, records d’infantesa, sabors de tota la vida. Si no fos així, com s’explicaria que El Tio Che i l’orxata es trobessin fa cent un anys i des d’aleshores no s’hagin deixat d’estimar mai? Tan gran va ser el seu amor que han contagiat al barri sencer del Poblenou. Qui no va a l’orxateria a buscar una orxata i a intercanviar ni que sigui un parell de somriures?
Mireu si és antiga la xufa que ja existia en temps de Tutankamon, d’ibers i àrabs, i van ser aquests darrers els qui la van transformar en el deliciós refresc que mereix ser mencionat i fer-li l’onada; per com n’és de bo, de nutritiu i de sa. L’orxata bona, la que té cents de propietats, és perible, i s’ha de consumir com a màxim dos dies després de ser produïda, ja que és artesanal, natural i pura. Cal diferenciar-la de la que és industrial, liofilitzada, pasteuritzada i conservada. És per aquesta raó que hi ha molt poques orxateries artesanes a Barcelona, car el producte requereix que la seva producció i consum siguin gairebé immediats per poder assegurar-ne la qualitat, el sabor i la frescor.
A Espanya la xufa era un menjar de reis, valorada per la noblesa, segons cita Enrique de Villena al seu Art Cisoria, i des de València s’enviava a la cort castellana, també ponderada com una delicadesa, tot i que els àrabs la consideraven menjar de pobres i la utilitzaven en pastissos i llaminadures a base de mel i com a substitut de l’ametlla.
De València va passar a Madrid al segle XVII i l’orxata es va convertir en la beguda més eficient per combatre la calor canicular. Juntament amb l’aigua d’ordi, compartia el lideratge dels refrescos. Marc Antoni d’Orellana, popularitzat com l’erudit Orellana, va dir: «De pocs anys ençà, alguns valencians s’han dedicat, tant en aquesta ciutat com a Madrid, a vendre durant els estius, per refrescar, aigua d’ordi mesclada amb llet de xufes, o només de xufes, refredada amb neu».
Sembla que l’orxata ha sigut posterior a l’ordi i, lamentablement, ha triomfat sobre l’aigua d’ordi, una delícia d’un sabor refinat i únic que a El Tio Che li donem el rang de beguda de culte. La fascinació que l’orxata va exercir com a refresc va ser tan notable que les antigues aiguaderies valencianes van ser reemplaçades per les orxateries fins al dia d’avui, que conviuen amb les gelateries. Els aiguaders venien pel carrer amb un carretó de gel, igual que els orxaters ho feien amb una nevera especial, una pràctica que va continuar fins a ben entrat el segle XX. El nostre Tio Che va ser una prova eloqüent d’aquesta pràctica quan, cap al 1912, anava pels carrers del Born amb una gerra d’orxata gelada: Xe, prova, deia. D’aquesta manera, aquests primers orxaters valencians van portar a la resta d’Espanya el sabor únic de l’orxata.