Una llarga història
Xe, prova!
Cent anys de sabor i alegria.
El 1912 vam arribar al Born amb el propòsit d’anar-nos a l’Argentina. Els primers, Joan i Josefa, van venir de La Nucia, Alacant. Valents i amb un somni de progrés van deixar la muntanya i es van instal·lar al mar. Darrera els van seguir els veïns i els de més enllà perquè s’havien de construir un futur i Amèrica era, llavors, la terra promesa.
En aquest temps d’espera les xufles que vam portar van esdevenir orxata i Joan, el primer de cinc generacions, en venia pels carrers, amb una tauleta i una gerra: Xe, prova, deia. Era tan simpàtic que així és com va quedar enregistrat a la memòria.
«Vam començar al Passeig Nacional, avui Joan de Borbó. Encara portàvem la brusa i el barret negre dels valencians i, les dones, les faldilles llargues fins el turmell, amb el faldellí a la cintura.
L’orxateria va ser la primera del barri. Per les nits, en una tarima, Rafala, un pallasso vestit de vermell encès, avivava l’alegria dels nens. L’orxata i les merengades eren úniques, fetes a mà, batudes i ben agitades.
Esperant el vaixell
El vaixell trigava més del compte. Mentre, Pere Joan, el fill de Joan i Josefa, va créixer i, en un dels seus viatges a La Nucia, la mirada profunda de Jerònima li va fer sentir la primavera. Es van casar, va venir junts a Barcelona i fan fer negocis.
«I així, només que en la cantonada més dolça del Poblenou, continuem cent anys després rendint culte als gustos de tota la vida. Avui dia, però, per mantenir la qualitat i els sabors, fa falta tecnologia, formació, inversió i molta fortalesa per fer-ho sempre bé».
«Un dia va arribar el vaixell i ens vam dividir: Pere Joan, un germà i els pares ens quedàrem, i la resta continuà el viatge. Ben instal·lat al carrer Picasso del Born, i després a la Barceloneta, El Tio Che era imparable. Encara se’l recorda. En aquells anys 20 vam tenir restaurants, algun cafè cantant, una tarima. El veritable miracle, però, el vam trobar a la cantonada de sempre, al Poblenou».
Jerònima fent les tasques de rentar les xufles, moldre-les, liquar-les, batre-les, colar-les, refredar-les, i fer els gelats a força de braços i bons canells; a més de tenir cura dels quatre fills: Pepita –la gran–, Juanito, Antonio, Alfons i Maria. Pere Joan afegint negocis a l’empresa familiar.
Jerònima era imponent, asseguda davant un petit mostrador que donava al carrer venia cacauets, xufles, cigrons i castanyes calentes que els infants compraven amb la calderilla. Un dia ella va lliurar les claus de l’orxateria a Alfons, el seu fill i, sense més paraules, li va manar: Demà comences a treballar.
Alfons trobava la seva única sortida a la cinquena filera del Palau del Cinema de la Via Laietana, sol, per lliurar-se sense testimonis al seu feroç desig de volar. Igual que a tots els Iborra, un dia l’amor el va sorprendre a La Nucia. Es va casar amb Maruja Cano, amb qui va tenir diversos negocis al carrer Lope de Vega del Poblenou, però finalment l’orxateria els va guanyar.
La cantonada d’El Tio Che era, igual que avui, la vida del barri. Els infants eren feliços encara que des de petits col·laboraven amb els seus pares. El barri sempre ha estat el mateix, res ha canviat, els comerços de tota la vida continuen al seu lloc. Si el carrer era dels nens, la placeta era el seu lloc de referència. Els bancs esdevenien la porteria en els partits de futbol i l’escenari de totes les aventures.
No obstant això, no tot era felicitat. En temps de guerra els primers bombardejos sobre el Poblenou van arribar des del mar; els avions van arribar després i en els pitjors moments, dos o tres avions sobrevolaven la zona fins a quatre vegades en una mateixa nit. Al carrer Wad-Ras, davant l’Aliança Vella, una bomba va enderrocar dos blocs d’edificis. En els baixos d’un d’ells es trobava El Tio Che. La bomba va caure justament a l’hora en què la família dinava i van perdre la botiga i la casa.
La vida d’un barri obrer suposava treball i més treball. Les dones anaven a les fabriques i, als anys 30, era normal veure-les sortir a cuita-corrents per anar-se’n a fer una altra jornada, la de la casa. En aquest barri no hi havia ni un sol veí sense ocupar el seu lloc en algun taller o en les enormes empreses de la Manchester catalana.
L’orxateria era més o menys igual, barreja de vida familiar i treball. L’àvia feia el treball de vint, en una galleda gran ficava una altra plena de gel i remenava la crema per al gelat, o per al granissat, o l’orxata, i vinga i vinga, perquè a mesura que es bat la crema es refreda i pren consistència. Maria Iborra, quarta generació, recorda que el seu primer regal va ser un davantal.
Encara que la quarta generació –Teresa i Alfons– i la cinquena –Irene i Natàlia– van trobar-se amb un negoci que funcionava plenament, ningú no pot negar el seu compromís, amb un barri com a testimoni, de mantenir la qualitat del producte i de cuidar-lo cada dia, tal com ho certifica el paladar de cadascun dels veïns.
«Procurem mantenir una empresa que a ells els va costar donar vida i fer-la créixer», així ens ho diu Teresa, la propietària actual. «No podem abaixar la guarda. Ara és més senzill fabricar i refrigerar, però mantenir la mateixa qualitat i el mateix servei no és poca cosa. Aquí tots estem molt atents. Som fidels a les fórmules que ens van transmetre els fundadors. Segurament les persones que ens segueixin faran el mateix.
Aquest és l’esforç d’una família que està al peu del canó. Aquí regna l’afecte, tot és molt artesà: el producte i la nostra manera d’estar amb els clients. Nosaltres venem capritxos i, tot i que són productes saníssims, no deixen de ser capritxos; per això intentem que la gent gaudeixi abans, durant i després de la seva estada a l’orxateria. Cuidem la gent com cuidem l’orxateria, i aquesta és molt fràgil».
Els nostres clients son gourmets
«Els clients s’adonen si t’has passat amb el sucre o l’aigua. Vénen des de fa molts anys, majoritàriament són clients de tota la vida i, per tant, no els pots donar una cosa diferent del record que conserven al paladar. La responsabilitat envers el producte és increïble. Jo he variat les fórmules dels gelats i, encara que la fórmula base és la mateixa, hi ha canvis en incorporar tecnologia nova. I cada canvi rep comentaris. Un cop a l’any fem nous productes, però fer més sabors no és cap mèrit, sinó el fet que la gent desitgi el que fas.
«Amb els torrons vam començar l’any 97. Vaig apuntar-me a cursos de xocolateria i bomboneria, i en vaig aprendre. Ara el desembre passa volant. La qualitat i la manipulació adequada de la xocolata són fonamentals; dos o tres graus per sobre o per sota perjudiquen greument el producte. Del meu pare en vaig aprendre l’ofici. Era a tot arreu alhora. D’ell vaig aprendre a cuidar un producte heretat i aquesta és la meva funció a l’orxateria. Si no cuido el producte… Tots vivim d’això, i la fórmula és tan fàcil com fer les coses ben fetes.
La meva mare sostenia l’orxateria i el meu pare feia les compres i movia la roda per fer-la girar.
M’agradaria ser client de l’orxateria. Seure a la terrassa i prendre’m la meva orxateta, quina felicitat! Aquest seria el meu punt de trobada. Imagino que vénen els amics, seiem, conversem, deixem passar el temps…
Aquest és un somni que covo des de petit… quan vaig començar a preparar els frankfurts pujat a les caixes de cervesa per arribar als fogons».