A l’orxateria del Poblenou també hi ha més calma. Lentament han anat desapareixent la música de la Festa Major, el soroll de les traques i l’eufòria de l’estiu. Ara ens veiem les cares. Arriba el temps de pensar en les xocolates, de cercar idees, sabors i formes. És un temps d’inspiració i d’invitació a la creació. A El Tio Che, des de la seva cantonada, li agrada aquest moment. És el temps de parlar amb els veïns, perquè l’estiu comporta presses, llargues cues, i de vegades no hi ha temps ni de saludar-se.
El Tio Che se n’adona que han nascut nadons, que algú s’ha anat a viure a Alemanya, que Maria, a qui va veure néixer, ja és metgessa. Hi ha un forn nou, els casals estan plens arrebossar, els centres culturals no donen de si amb tanta programació, i a les llibreries floreixen les novetats. Tardor de vermut i de sol temperat. La tardor intenta estirar l’estiu, i és que som mediterranis i el sol ens venç. Avui el Tio Che ha vist que els bessons ja van a la guarderia i que el barri es poblarà més, ja que veu molts embarassos. És un senyal que el barri batega amb força i que és viu: els comerciants del barri ens preparem pel Nadal, l’il·luminem, el guarnim i l’alegrem amb la il·lusió que ningú no marxi a les grans superfícies a cercar els regals i els sabors. Així és com compartim. La tardor és sinònim de proximitat i així volem que romangui.
“Van venir ells, alacantins de soca-rel, els seus veïns, els veïns dels veïns i, si per elles fora, fins i tot les pedres haguessin vingut; perquè no es podia mirar enrere. Barcelona era la metàfora de posar un peu al futur. I ells van posar-n’hi els dos.”