La vida de la família orxatera està entrellaçada amb les històries de les famílies del Poblenou. Un comerç centenari no és només un lloc d’intercanvi comercial, sinó que s’hi comparteixen vivències i batecs. Hi ha històries corrents que formen part de la llegenda del barri, coses que tots sabem: les passes precipitades que anaven a les fàbriques del Poblenou, pol industrial de tota Espanya des del segle XVIII; els bombardejos de la segona guerra, patits a la pròpia casa del carrer Wad-Ras (avui Doctor Trueta), d’on ens vam traslladar cap a la meravellosa rotonda on ens trobem ara; l’alegria de les Olimpíades, les quals van transformar el lloc en què vivim quan vam deixar de donar l’esquena al mar; els temps del Front Marítim en les antigues instal·lacions de Macosa; el Poblenou hoteler, obert al turisme, que ens porta viatgers vermells com gambes i cares noves; el Poblenou que multiplica la vida a la Rambla i la babel d’idiomes que hi circulen.

També forma part de la història del barri una de més subterrània, la que duem gravada a la memòria familiar: les tardes al cinema Ideal, el Rellis –de rellisquin–, perquè, quan encara no era un cinema, era una pista de patinatge on relliscàvem de valent. Els dissabtes eren gloriosos per l’emoció de les matinals al cinema, ja fos al California –el més semblant al Paradiso–, al Triunfo o al Cataluña. Rin Tin Tin, Agent 007, i un fart de plorar amb Allò que el vent s’endugué, que ningú no va veure menys de cinc vegades. Ni parlar-ne de calefacció, anàvem a la carboneria del costat de l’orxateria, a l’anomenat carrer dels gitanos, ara carrer del Joncar, a buscar orujo per al braser. Els moments d’esplendor de La Flor de Maig, de l’Ateneu Colón, de la Cooperativa Pau i Justícia, i La Catalana. Les lleteries del carrer Taulat, les treballadores d’endolls Simón vestides de color blanc, i els banys a la platja del Poblenou, bruta, plena de runes i d’olors a deixalles fabrils. Però allà ens trobàvem, el mar ens esperava amb el seu color blau etern, i aquells capvespres dels quals Serrat ja en va dir tot el que s’havia de dir. Aquesta història va ser la nostra, en aquells passatges empedrats, de mares valentes que amb una mà ens portàvem a nosaltres i, amb l’altra, el conill viu que menjaríem un dia d’aquells. Els envasos de vidre que es pagaven si no es retornaven, la soda de sifó, les galledes de gel que en fondre’s deixaven riuades, quan encara no hi havia neveres, i la nostra pròpia vida, d’orxaters, sense més ni més, on vam estar i estarem sempre, com ara, compartint la felicitat de fer-te gaudir.